Clotilde o Esmeralda?

Una trobada amb Isabel Segura, autora del llibre: Els viatges de Clotilde Cerdà, que ens desvela qui era Clotide Cerdà o Esmeralda Cervantes.

La Isabel Segura és historiadora, escriptora i investigadora en temes sobre feminisme. Va ser premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany, 1993 amb la Guia de dones de Barcelona

Com vas conèixer el personatge de Clotilde?

Ja fa alguns anys, molts anys, -la percepció del temps sempre és relativa-, vaig llegir un article de la Maria Aurèlia Capmany sobre Clotilde Cerdà i Bosch, més coneguda per Esmeralda Cervantes. Poc abans, o poc després, vaig llegir la biografia que Fabià Estapé va escriure sobre Ildefons Cerdà, autor del Pla d’Eixample de Barcelona, on hi dedicava unes quantes pàgines a la famosa i paradoxalment oblidada Clotilde Cerdà. Malgrat que, tot plegat, no eren més de 10 pàgines – van ser suficients per quedar atrapada per la Clotilde/Esmeralda.

Com pot ser què una dona, compositora, arpista, del segle XIX, que se la rifaven –en el millor sentit de la paraula- reis i reines, emperadors i emperadrius, sultans i sultanes, per tenir-la a la seva cort, fos tan desconeguda? 
 

En segon lloc. On carai s’amaguen els seus papers, les seves partitures?

Fins que un dia, de bon matí: 
 

-Ring, ring…. Joana Escobedo, secció manuscrits de la Biblioteca de Catalunya. Pots passar a mirar una proposta d’adquisició de documentació que ens envia un antiquari Alemany?

-I tant, ara mateix.

Què et va motivar del personatge concretament?

Clotilde Cerdà i Bosch trenca tots els esquemes, els arquetips sobre la feminitat del segle XIX que imaginem domesticada, en el sentit d’adscripció física i emocional. No, no, res d’això. Clotilde Cerdà va viatjar tant com li va donar la gana, per Amèrica, la del sud i la del nord, per Europa –potser hauríem de fer esment dels països on no va ser-hi- molts, molts països d’Europa van admirar les seves interpretacions i composicions, Àsia.

Però, a banda de ser una extraordinària arpista, la documentació que finalment va adquirir la Biblioteca de Catalunya, l’Àlbum d’Esmeralda Cervantes, ens desvelava una activista, compromesa amb els sectors més progressistes de la societat, feminista i antiesclavista, que va haver de fugir d’Espanya, amenaçada per la corona, per ser allò que era, feminista i antiesclavista.

Quina relació et sembla que tenien la Clotilde i el seu pare Ildefons Cerdà? I amb la seva mare?

Amb el seu pare diria que poca, només durant la seva infantesa, fins que va tenir quatre anys. A partir d’aquesta edat, els seus pares es separen. És Fabià Estapé qui escriu que Clotilde Cerdà era filla de la seva mare, Clotilde Bosch, però no de l’enginyer. Amb tot, la va reconèixer i li va donar el cognom. Però, després de la separació, crec que no en van tenir més.

Amb la mare la relació va ser continuada i diria que intensa, molt intensa. Les Clotildes sempre van juntes. Allà on va l’una trobem l’altra. La mare és la que vetlla per la formació de la filla. La mare, és la que fa, té els contactes i sospito que organitza les gires. No s'entén l’una sense l’altra, i el Vincle continuarà fins el dia de la mort de Clotilde Bosch, a Belem do Parà, Brasil, on va ser enterrada. Després de la mort de la mare, la trajectòria professional de Clotilde és més erràtica, potser també perquè a més de ser orfe, ha arribat a una edat on les forces per actuar no són les de la joventut.

Què es pot aprendre d’un personatge com Clotilde Cerdà avui, en el segle XXI?

Aprendre, aprendre, no ho sé. En tot cas a destacar que la creació, sigui la que sigui, no es produeix sota una campaneta de vidre. La Clotilde Cerdà quan crea ho fa en un context, en una societat que no li és aliena.